N'hi ha prou amb educació?

Levin i Kelley, 1996: ¿Basta sólo con educación? a Oroval. Economía de la educación. Barcelona, Ariel, pp 183-208.

Relació amb la lectura de Sennet, 1998, La corrosión del caràcter. Barcelona, Anagrama.

Els autors del text exposen una de les teories actuals en l’economia de l’educació. La idea present en tot el text és la sobreestimació que s’ha donat a l’educació com a estimuladora de l’economia i producció d’un país. Segons els autors, una millor producció d’un país no ve garantida per majors nivells acadèmics, i ho demostren amb clars exemples. Afirmen que és necessari que es doni una sèrie de condicions complementàries, sense les quals l’educació no pot oferir els resultats que les gestions polítiques i educatives esperen.

En la meva opinió, és un tema polèmic, ja que plantejat d’una manera més profunda, qüestiona el valor de l’educació, un valor que fins ara semblava inqüestionable. Molts estarem d’acord que una millor educació és garantia d’una productivitat més eficaç i de qualitat. A nivell més personal, sempre ens han convençut que l’educació i els estudis ens conduiran a un futur més productiu. És la coneguda inversió en “capital humà”, nascut de Marx. Però el que el text ens planteja és com en alguns casos aquesta inversió que es fa en educació no reverteix en beneficis, a no ser que es donin una sèrie de condicions.

L’exemple que ens proposa és el cas dels EEUU, un país on els resultats acadèmics són especialment baixos, fet que sembla la causa del malestar econòmic. Els autors, contraris a les solucions que plantegen els polítics del país (com ara elevar el nivell d’exàmens i establir més hores i cursos d’ensenyament obligatori), afirmen que no s’ha demostrat que els resultats acadèmics guardin una estreta relació amb els ingressos o productivitat.

Afirmen que països més productius com el Japó funcionen molt bé a les empreses instal·lades als EEUU, amb mà d’obra americana. Això és perquè hi ha d’altres característiques dels treballadors a part dels seus resultats acadèmics que són importants a l’hora de predir la productivitat.

Això ho relaciono amb la lectura del llibre de Sennet, on s’afirma que en l’economia flexible actual la ètica del treball ha canviat, i que ara un treballador ha de tenir el que anomena “capacitats socials portàtils”: capacitat per treballar en equip, per escoltar i facilitar la tasca, per fer-se responsable de la producció; i ha de ser capaç de fer-ho en diferents equips i situacions, per tant ha d’estar obert al canvi. Moltes d’aquestes característiques no estan relacionades amb els resultats acadèmics.

Per tant, en paraules de Levin i Kelley, les mesures que pretenen imposar a EEUU són ingènues. El que s’ha seguir, segons ells, és l’exemple de les fàbriques japoneses instal·lades als EEUU, on el treball és tal com es planteja al llibre de Sennet: un treball en equip amb gran flexibilitat dels treballadors i un elevat grau de participació i responsabilitat dels empleats en el procés de producció. El poder del cap perd autoritat, ja que és l’equip de treball el que supervisa la producció.

Per tant, la productivitat en aquestes empreses dels EEUU no ve donada per un millor nivell educatiu, sinó per mesures relacionades amb la gestió i l’organització.

Comparteixo l’opinió dels autors que l’educació no pot ser un procés aïllat de la societat sinó que ha d’actuar conjuntament i en coherència amb d’altres mesures. Però és sabut que l’educació és un factor molt decisiu a l’hora de predir la productivitat futura. Un factor que s’ha de tenir en compte junt amb d’altres. Els autors critiquen el fet que sovint aquests factors se’ns escapen de les mans, en no ser inclosos a les estadístiques. Per tant, opino que s’ha de donar més valor a altres elements que poden estar subestimats, però això no necessàriament es tradueix en una sobreestimació de l’educació. Simplement, la valoració de l’educació ha d’anar agafada de la mà d’altres factors, i no considerar-la un procés únic.

3r comentari

Comentari de les lectures:

- Smith, 2001: La riqueza de les naciones. Madrid, Alianza; pàg. 152-157.

-Blaug, M, 1996: ¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación? Barcelona, Airel Educación.

Relació amb el llibre:

-Sennet, 1998, La corrosión del caràcter. Barcelona, Anagrama.

Smith, en la seva obra, ens informa sobre les desigualtats que deriven de la naturalesa mateixa dels treballs. És a dir, els llocs de treball ja porten implícites unes desigualtats, i per tant, les desigualtats entre les persones que els ocupen i els seus salaris.

Hi ha feines més senzilles i d’altres més complicades; n’hi ha que impliquen força física; n’hi ha que comporten una implicació fins i tot emocional. L’esforç d’una persona s’ha de veure compensat amb el salari, i aquesta és la raó de les diferències entre sous. Però, malauradament, aquesta compensació que hauria de ser justa, molts cops no ho és.

El salari també depèn del “preu” de l’aprenentatge del treball. Així, un treball pot ser senzill i barat d’aprendre o bé difícil i car. Aquí entra en joc el cost d’oportunitat que una persona està disposada a pagar. Sovint considerem com una inversió l’aprenentatge d’un ofici o professió. I d’aquí neix la diferenciació entre el treball qualificat i l’ordinari. Però la franja que separa l’un de l’altre sovint no és clara.

Un altre fet que influeix sobre el salari és el fet que l’ocupació sigui permanent, i per tant aporti més seguretat; o temporal, on s’ha de compensar la manca de garanties amb un sou més alt.

Blaug, per la seva banda, ens situa en el context actual de l’economia de l’educació. Parteix del 1960, quan l’economia de l’educació va començar a tenir una gran influència en les polítiques educatives.

Els economistes dels EEUU de la dècada dels 70 van ser els pioners a l’hora de considerar la funció socialitzadora de l’educació. Aquesta funció es basa en que en la societat capitalista l’escola és la reproductora del sistema econòmic capitalista. Eduquem els nens per a siguin ciutadans d’un país capitalista, i per a que treballin en un sistema capitalista.

Aquest sistema es basa en una societat dual composta per líders i per treballadors, on el mercat laboral és organitzat de forma jeràrquica. L’escola reprodueix aquest sistema per seguir fent-lo possible en el futur. I la forma més eficaç de reproduir un sistema és modelar la personalitat dels alumnes per a que s’adaptin al món laboral. En el mercat laboral, coexisteixen dues categories de persones: els que tenen un alt nivell educatiu, que per general jugaran el paper de líders; i els que tenen un baix nivell educatiu, que seran els treballadors, situats a la base de la piràmide jeràrquica. Així, l’escola casa amb el mercat laboral capitalista, ja que es regeix pel mateix sistema de divisió social.

Però de fet, aquest és el paper que té l’escola en totes les societats, i no només en la capitalista: el de legitimar les normes que regeixen aquella societat.

La mateixa escola selecciona i condiciona, basant-se en l’anomenada “hipòtesi de la selecció”. Aquesta hipòtesi té com a conseqüència que els propis empresaris seleccionin el seu personal d’acord al seu nivell educatiu. I això porta a la “discriminació estadística”, al fet que els credencials acadèmics siguin el més valorable a l’hora d’obtenir un treball, sense saber del cert quina validesa real i nivell de producció tindrà el treballador en l’empresa.

Aquest sistema de discriminació estadística està lligat al fet que els treballadors amb estudis segueixin guanyant més al llarg de la seva vida laboral que els que no tenen estudis, encara que aquests últims siguin més productius. Això passa ja que moltes empreses funcionen d’acord al sistema de mercat laboral intern, que garanteix la promoció dels treballadors. I aquesta promoció està supeditada a la formació i educació dels treballadors.

Per tant, això ens reafirma el fet que hi ha una forta relació entre el nivell educatiu i el salari que es percep.

Blaug, a continuació, ens dóna pas a la descripció del que ell anomena “contracte laboral incomplet”, en el sentit que en els contractes laborals no s’especifiquen l’intensitat i la qualitat del treball. Per això, els empresaris intenten controlar aquesta dimensió per mitjà de les promocions o els acomiadaments. Aquest poder dels empresaris sobre la producció dels treballadors s’intenta frenar per part dels sindicats. El empresaris contraresten aquesta pressió per mitjà de la norma ben sabuda de “divideix i guanyaràs”. I d’aquí neix la segmentació del mercat laboral.

Relaciono aquestes lectures, amb el llibre de Sennet, La corrosión del carácter. En el capítol 2, l’autor planteja el punt de vista d’Adam Smith a La riquesa de les nacions, i de que el mercat lliure exigiria treballs més especialitzats i, per tant, més divisió del treball. Aquesta divisió augmentaria la producció, però no el progrés moral dels treballadors. Això es va fer patent en el fenomen del “fordisme” de finals del XVIII, que va ser portat als extrems del control del temps i el treball dels empleats en desenvolupar-se el sistema de Taylor.