La universitat, fàbrica d'aturats?

Comentari de la segona lectura, Miguel i Martín Moreno (1979): Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados Universitarios en España y sus perspectivas de empleo. Barcelona: Vicens Vives. P. 1-27.

Relació amb la lectura del llibre: Richard Sennet (1998): La corrosión del carácter. Barcelona: Anagrama.

La lectura explicita la situació dels anys 70 dels professionals amb estudis universitaris. Les dades que ens mostra parteixen de la crisi econòmica de l’any 1973, que no va frenar el nombre de matriculacions universitàries, sinó que més aviat les va accelerar. Això queda clar en l’informe de Rumemberg dels anys 90. L’atur, no obstant, es va estendre a tots els àmbits de la societat: a les persones amb estudis superiors i a les que no en tenien.

Els autors tenen molt en compte, a l’hora de definir aquest “boom” universitari, el factor del gènere. El creixement del nombre de dones en els estudis universitaris ha provocat l’augment d’atur en el sector femení amb titulació universitària. Relaciono amb el factor de gènere un punt tractat a classe sobre el Principi de correspondència, que aquí es trasllada a l’àmbit femení. Els autors afirmen que els estudis de la mare són un factor decisiu en l’origen de la vocació dels fills.

A continuació, els autors suggereixen una sèrie de mesures per solucionar l’atur estès entre els joves amb titulació universitària. Aquestes mesures, no obstant, han de tenir lloc en un marc de reestructuració de la globalitat del sistema capitalista, per tant necessitem noves opcions polítiques, administratives i fiscals a l’Estat.

Aquestes mesures es concreten en tres tipus d’accions: la reorganització de l’ensenyament universitari; la modificació de la demana; i l’acció sobre la opinió pública.

Cal reorganitzar l’ensenyament universitari amb les següents accions: prioritzar carreres més curtes i pràctiques; establir un sistema de selecció (d’aquí la Selectivitat); capacitar les universitats per a una autonomia a l’hora de planificar; pujar el preu de matriculació a les carreres, que vindrà lligada a una reestructuració del sistema de beques; reformar el COU; i millorar la formació del professorat.

Pel que fa a la modificació de la demanda del món laboral, proposen les següents mesures: per frenar l’atur de certes carreres, cal incloure al Batxillerat la obligatorietat de les assignatures de Ciències Socials i Humanes. És necessari reformar el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Altres mesures és propiciar la jubilació per permetre l’entrada a professionals joves, i donar incentius a les empreses que els contractin.

Finalment, per tal que les mesures casin amb la societat, cal dur a terme una forta acció sobre la opinió pública. La societat ha de ser conscient de la situació en que es troben molts titulats universitaris, que o bé estan a l’atur o bé sobre-educats.

Relacionat amb això, i a on es veu molt clara la estructura de la societat actual, és a la lectura que estic fent de Richard Sennet, La corrosión del caràcter. Sennet afirma que el més característic de la societat actual, que ell anomena neocapitalista, és la flexibilitat del món laboral. Aquesta flexibilitat es tradueix en incertesa i risc a nivell dels treballadors. I la poca capacitat d’elecció que els professionals tenen sobre el seu futur.

L’autor no enfoca el canvi com a positiu, sinó com a anar a la deriva, sense uns objectius i camí clars. Ell ho defineix com una falta de relat (que ve a ser una línia conductora de la nostra vida laboral, que ens permet elaborar la nostra identitat i conducta).

Personalment, crec que cal trobar un equilibri entre el canvi com a factor positiu del nostre futur laboral; la seguretat que ens ha de proporcionar una bona organització del sistema tan educatiu, com fiscal i polític. Crec firmament que calen algunes de les mesures que proposen Miguel i Martín Moreno (amb d’altres no hi acabo d’estar d’acord). Com també crec que tot projecte és utòpic sense una bona estructura que la subjecti.

---