N'hi ha prou amb educació?

Levin i Kelley, 1996: ¿Basta sólo con educación? a Oroval. Economía de la educación. Barcelona, Ariel, pp 183-208.

Relació amb la lectura de Sennet, 1998, La corrosión del caràcter. Barcelona, Anagrama.

Els autors del text exposen una de les teories actuals en l’economia de l’educació. La idea present en tot el text és la sobreestimació que s’ha donat a l’educació com a estimuladora de l’economia i producció d’un país. Segons els autors, una millor producció d’un país no ve garantida per majors nivells acadèmics, i ho demostren amb clars exemples. Afirmen que és necessari que es doni una sèrie de condicions complementàries, sense les quals l’educació no pot oferir els resultats que les gestions polítiques i educatives esperen.

En la meva opinió, és un tema polèmic, ja que plantejat d’una manera més profunda, qüestiona el valor de l’educació, un valor que fins ara semblava inqüestionable. Molts estarem d’acord que una millor educació és garantia d’una productivitat més eficaç i de qualitat. A nivell més personal, sempre ens han convençut que l’educació i els estudis ens conduiran a un futur més productiu. És la coneguda inversió en “capital humà”, nascut de Marx. Però el que el text ens planteja és com en alguns casos aquesta inversió que es fa en educació no reverteix en beneficis, a no ser que es donin una sèrie de condicions.

L’exemple que ens proposa és el cas dels EEUU, un país on els resultats acadèmics són especialment baixos, fet que sembla la causa del malestar econòmic. Els autors, contraris a les solucions que plantegen els polítics del país (com ara elevar el nivell d’exàmens i establir més hores i cursos d’ensenyament obligatori), afirmen que no s’ha demostrat que els resultats acadèmics guardin una estreta relació amb els ingressos o productivitat.

Afirmen que països més productius com el Japó funcionen molt bé a les empreses instal·lades als EEUU, amb mà d’obra americana. Això és perquè hi ha d’altres característiques dels treballadors a part dels seus resultats acadèmics que són importants a l’hora de predir la productivitat.

Això ho relaciono amb la lectura del llibre de Sennet, on s’afirma que en l’economia flexible actual la ètica del treball ha canviat, i que ara un treballador ha de tenir el que anomena “capacitats socials portàtils”: capacitat per treballar en equip, per escoltar i facilitar la tasca, per fer-se responsable de la producció; i ha de ser capaç de fer-ho en diferents equips i situacions, per tant ha d’estar obert al canvi. Moltes d’aquestes característiques no estan relacionades amb els resultats acadèmics.

Per tant, en paraules de Levin i Kelley, les mesures que pretenen imposar a EEUU són ingènues. El que s’ha seguir, segons ells, és l’exemple de les fàbriques japoneses instal·lades als EEUU, on el treball és tal com es planteja al llibre de Sennet: un treball en equip amb gran flexibilitat dels treballadors i un elevat grau de participació i responsabilitat dels empleats en el procés de producció. El poder del cap perd autoritat, ja que és l’equip de treball el que supervisa la producció.

Per tant, la productivitat en aquestes empreses dels EEUU no ve donada per un millor nivell educatiu, sinó per mesures relacionades amb la gestió i l’organització.

Comparteixo l’opinió dels autors que l’educació no pot ser un procés aïllat de la societat sinó que ha d’actuar conjuntament i en coherència amb d’altres mesures. Però és sabut que l’educació és un factor molt decisiu a l’hora de predir la productivitat futura. Un factor que s’ha de tenir en compte junt amb d’altres. Els autors critiquen el fet que sovint aquests factors se’ns escapen de les mans, en no ser inclosos a les estadístiques. Per tant, opino que s’ha de donar més valor a altres elements que poden estar subestimats, però això no necessàriament es tradueix en una sobreestimació de l’educació. Simplement, la valoració de l’educació ha d’anar agafada de la mà d’altres factors, i no considerar-la un procés únic.