Education at a glance

OECD. 2007. Education at a glance. Summary in Spanish. OECD Indicators. OECD publications

Actualment, es considera molt important dur a terme una valoració de la pràctica educativa dels diferents països. És per això que els països que formen part de la OECD han creat un marc d’anàlisi comú i objectiu. El sistema educatiu dels diferents països s’avalua des de diferents angles i tenint en compte diferents indicadors.

L’objectiu d’aquests estudis és comparar diferents països, i destriar les característiques que fan que un país obtingui millors resultats que altres. Finlàndia sembla ser el model a seguir pel que fa al sistema educatiu, i per això sembla que al govern català últimament li interessa “copiar” el sistema educatiu finlandès. Actualment, s’estan fent propostes de noves lleis que pretenen incloure mesures establertes allí. Però quines són les característiques que fa que en un país els resultats siguin tan positius i en un altre no? Anem en la direcció correcta? Aquest és un dels punts més debatuts últimament.

Tots coneixem l’informe PISA, la metodologia i criteri avaluador del qual deixa molt marge pel dubte. També tenim els informes TMSS i PIRLS, que, com el PISA, es centren en el rendiment escolar.

Contràriament, l’informe Education at a Glance és més ampli. Té en compte diferents elements a part del rendiment acadèmic, com la despesa que es fa en educació, tan pública com privada; la participació i rendiment escolar; la formació permanent i les condicions del professorat i l’alumnat. Es du a terme anualment i conté dades sobre els sistemes educatius dels països de la OCDE i altres països associats. La publicació Panorama de la educación, és el recull anual de l’estudi de Education at a Glance.

En l’estudi de l’any 2007, s’analitza especialment l’efecte que causaria al mercat laboral el fet d’ampliar l’educació terciària. Les dades de l’estudi demostren que, contrari al que podríem pensar, tot i que el nombre de titulats universitaris ha crescut d’una forma considerable durant els últims anys, això no ha causat una “inflació” del valor de la formació. És a dir, de moment el mercat laboral pot absorbir els titulats universitaris. I el que també es conclou en l’anàlisi és que les taxes d’ocupació i els ingressos dels individus augmenten proporcionalment al seu nivell de formació.

Pel que fa a l’educació secundària, els estudis demostren que la majoria dels països de la OECD ha augmentat el nombre d’adults amb un títol secundari. Un nombre més alt de joves finalitza amb èxit els estudis secundaris. A més, les diferències de gènere han disminuït en els últims anys, quan s’ha establert un equilibri entre el nombre de dones i homes amb estudis secundaris finalitzats.

Pel que a les expectatives que els joves cursant estudis secundaris tenen sobre el seu futur, aquestes varien molt segons el país i també segons variables com el gènere, el rendiment individual, l’origen socioeconòmic i l’estatus d’immigrant. Els estudiants amb un origen socioeconòmic més baix tenen menys possibilitats de concloure l’educació terciària que els d’origen socioeconòmics més alts.

Precisament el tema de la immigració és un dels principals punts d’anàlisi de l’estudi, degut a l’alt flux d’immigració que s’ha rebut a Europa en els últims anys. Un dels reptes de l’educació és absorbir aquesta immigració de forma adequada i un dels objectius de Education at a Glance és valorar l’èxit escolar dels estudiants immigrants.

Una conclusió que extrec de l'article és el fet que el principi de correspondència es manté a la majoria de països de la OECD. És a dir, un fill de família obrera o d’immigrants és poc probable que participi en l’educació superior. Per tant, el sistema educatiu segueix reproduint les desigualtats socials en la majoria de països. Un dels reptes en matèria d’educació és garantir l’accés a l’educació superior de les famílies de nivell econòmic inferior, per tal d’assegurar la igualtat d’oportunitats. Però sembla que encara queda un llarg camí per recórrer.

En els països de la OECD, sembla que en els últims anys s’ha estès la consciència de la necessitat d’invertir en educació per tal d’afavorir el nivell de desenvolupament del país. És per això que la despesa pública destinada a l’ensenyament ha augmentat. Sembla, no obstant, que en alguns casos una menor despesa en educació no té com a conseqüència un menor rendiment.

Per altra banda, sembla que en últims anys ha augmentat la inversió privada.

Pel que fa a les despeses de matrícula, es tracta d’una quantitat que varia molt segons el país. A les escoles, és molt variable la inversió que es fa en els sous del mestres en els diferents països, així com la ràtio d’alumnes per aula.

Un aspecte que es té en compte és la formació contínua, que està en alça. Les persones es segueixen formant al llarg de la vida, tal com demostra l’estudi. Això ho relaciono amb la descripció del món laboral actual que Sennet ens fa en el seu llibre La corrosión del carácter, segons la qual aquest es caracteritza per la flexibilitat i poca seguretat dels llocs de treball. Això porta a una forta competència entre els individus i a una necessitat de reciclar-se contínuament per tal de complir amb les noves expectatives. Per aquest motiu es valora la formació contínua, que es considera una inversió que comportarà un benefici en el futur, encara que sigui a llarg termini.

El finançament del sistema educatiu. Desenvolupament i llibertat

Calero, J; 2004: El finançament del sistema educatiu, a Bonal; Essomba i Ferrer. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterranea, pp. 249-268.

Sen A; 2000: Desarrollo y libertad. Barcelona, Editorial Planeta, pp. 338-356.

L’article de Calero és un estudi del finançament del sistema educatiu català, en comparació al finançament a la resta de l’Estat i a altres països.

El primer que s’observa és el descens del pressupost destinat a educació que ha tingut lloc durant els últims anys, tant a Catalunya com a Espanya. S’observa aquí la gran diferència amb els països escandinaus, on la despesa pública en educació dobla la d’Espanya.

Atenent el cas particular de Catalunya, observem que la inversió en educació és molt més baixa que la que té lloc a la resta d’Espanya. Això és una de les conseqüències de la mala gestió que es va fer en el moment de la descentralitzar territorialment el finançament de l’educació. Durant la dècada dels 90 les comunitats autònomes van passar tenir les competències educatives que fins llavors tenia l’Estat. Però algunes comunitats autònomes, com Catalunya, no han comptat amb un finançament específic per tirar endavant els canvis legislatius observats en les lleis d’educació de l’època. I l’esforç financer que han hagut de dur a terme és significatiu.

Això es tradueix en un descontent general a Catalunya, on la despesa que cada família ha de dur a terme en educació és molt important, i dobla la mitjana estatal.

A més, el sistema educatiu català també presenta mancances financeres en el sistema de beques, llibres de text i educació infantil.

Calero ofereix com a solució els contractes-programa, on l’administració i els centres educatius negociarien uns objectius a complir, que serien vinculats al finançament públic.

Al seu article, Sen es centra en la llibertat i responsabilitat individual lligada al desenvolupament de la societat. La teoria de Sen deriva de les primeres teories del capital humà, però ell dóna un pas més.

Les primeres teories del capital humà, desenvolupades per Schultz i Becker, ja feien referència a la llibertat dels individus. Becker afirmava que cada individu està disposat en invertir en educació si sap que el benefici que n’obtindrà serà superior a la inversió. Per tant, aquesta és una decisió presa lliurement per l’individu. Les teories del capital humà d’aquests autors, per tant, es basen en l’individualisme, en el fet que cada persona mira pel seu propi interès. Aquesta concepció es pot relacionar amb la idea que té Sen de la llibertat i responsabilitat que té cadascú.

Sen porta més enllà el concepte de capital humà. Considera que les teories del capital humà són racionalistes i en certa manera materialistes, ja que tradueixen la inversió en educació únicament en la producció d’un país. Sen hi troba a faltar humanisme. És per això que ens parla de les capacitats humanes com a expressió de la llibertat de les persones. I aquesta llibertat és un indicatiu del grau de desenvolupament humà. Això em recorda el pas que s’ha fet per valorar el desenvolupament d’un país no únicament en creixement econòmic, sinó també en desenvolupament humà.

Cert és que l’educació contribueix a l’expansió econòmica d’un país, però això no és més que un punt de vista dels seus nombrosos beneficis. Sense centrar-se en la producció, les teories de les capacitats humanes observen els beneficis que aporta l’educació a la llibertat, benestar i creixement social de les persones. El creixement econòmic és només una conseqüència indirecta. Tornant enrere, Smith ja confiava en l’educació com a garantia d’un desenvolupament humà.

Així, la teoria de les capacitats humanes es centra en la persona com a fi de qualsevol procés educatiu, i no com a mitjà d’un procés productiu.

Les idees de Sen es poden plantejar des del punt de vista del neoliberalisme. El neoliberalisme aposta pel no intervencionisme del govern en el mercat. Aquest és el model que hi ha als EEUU, on la lliure elecció de les persones és sinònim de llibertat. Però en la meva opinió, aquest no és el tipus de llibertat que Sen defensa, ja que l’intervencionisme del govern no hauria d’estar renyida amb la llibertat de les persones. Això ho dic en el sentit que el govern ha de garantir la igualtat d’oportunitats i d’accés als recursos dels ciutadans d’un país, i això només es pot fer amb un estable i ferm sistema de recursos i serveis públics ben estructurat. Malauradament, aquest no és el cas de molts països, on la desigualtat entre les diferents capes de la societat és significativa. I en EEUU tenim la prova que el no intervencionisme del govern no és la solució als problemes, sinó que només agreugen la situació, fent que les desigualtats entre els diferents grups de persones s’accentuïn. EEUU no és sinó la materialització de les creences neoliberals de Hayek i Nozick.

Sen es refereix a llibertat individual com a possibilitat dels individus d’encarregar-se del propi benestar, d’escollir entre diverses opcions. Per tant, el govern ha de garantir la igualtat d’oportunitats: tots els ciutadans haurien de tenir la mateixa capacitat d’elecció i decisió.

Eficiència i equitat en la formació professional i les polítiques de formació per l'ocupació

Carnoy, 1996: Eficiencia y equidad en la formación profesional y en las políticas de formación para la ocupación, a Oroval, Economía de la Educación. Barcelona, Ariel, pp 133-160.

Relació amb la lectura de Sennet, 1998, La corrosión del caràcter. Barcelona, Anagrama.

En la lectura de Carnoy, se'ns introdueix a la formació professional i les polítiques de formació per l’ocupació (que s'anomenen FPFO). Carnoy afirma que l’accés a aquest tipus de formació determina la productivitat i la distribució de la riquesa i els ingressos d’un país. L’ensenyament professional està distribuït de forma desigual entre els diferents grups socials.

Gran part d’aquesta desigualtat es dóna per la incongruència entre els sistemes de FPFO i les necessitats reals de l’economia un país. Molts sistemes de formació professional es segueixen basant en les necessitats d’un sistema industrial i tradicional, quan actualment l’economia ha canviat radicalment, trobant-nos en la societat de la informació. El primer pas que ha de dur a terme la política d’un país per fomentar l’equitat és adaptar els sistemes de formació professional al mercat de treball.

Carnoy ens exposa a continuació dues definicions de la formació professional i ocupacional. Una és la tradicional i l’altra la proposada per Foster. Foster considera tota formació com a professional, ja que l’educació influeix en el futur laboral de la persona.

El següent apartat es centra en la mesura dels efectes de l’ensenyament i la formació professional sobre l’equitat. En aquesta mesura es tenen en compte diferents factors: la legitimitat política; la distribució de l’ingrés i el creixement econòmic; i els trams d’edat. Per dur a terme aquesta mesura de forma legítima, és important dividir les persones en diferents grups, segons les desigualtats existents entre aquests grups en la pròpia societat.

Això porta Carnoy a definir el valor que té la formació professional i ocupacional, a partir de dues perspectives: una que analitza la igualtat d’oportunitats (l’ingrés que fa el govern en FPFO) i l’altra la igualtat dels resultats (els beneficis a nivell personal i social en els que reverteixen els diferents ingressos). El sector públic segueix la creença nascuda de les teories del capital humà, que l’ingrés en formació (en capital humà) ocasionarà beneficis pel que fa a la productivitat a llarg termini. Així, l’efectivitat d’un tipus de formació es calcula per la probabilitat de col·locació en un lloc de treball, les característiques del treball i la seva relació amb la formació rebuda.

Aquest ingrés dut a terme pel sector públic difereix molt segons el país, i en molts casos s’intenta derivar la despesa al sector empresarial privat, que, al seu torn, ho deriva al treballador. Aquí és on Becker distingeix entre la formació “general” i “l’específica” La formació general beneficia el treballador, ja que la pot utilitzar al llarg de la seva vida laboral i traslladar-la a altres empreses, i per tant el treballador l’ha de costejar. La formació específica és concreta pel lloc de treball que s’ocupa en aquella empresa, i per tant aquesta la costeja.

Els costos i beneficis de les estratègies en favor de l’equitat és el següent punt d’anàlisi del text. Aquí ens centrem en l’avaluació del benefici de les inversions en FPFO. Aquesta avaluació es basa en el càlcul de la taxa de rendiment privada (de cada persona) i social (del conjunt de la societat d’un país). D’aquesta manera, el cost d’oportunitat que ha dut a terme el sector públic, s’expressa en corbes d’ingressos relatives a l’edat, nivell i tipus de formació, a partir dels quals s’estableixen comparacions en relació als beneficis provinents de cada tipus i nivell de FPFO. D’aquesta manera s’enfoca la repercussió que té l’ensenyament i la formació professional en l’equitat i benestar d’un país.

Carnoy exposa en el següent apartat de quina manera han de gastar els països en FPFO. Afirma que s’ha de considerar les necessitats del mercat laboral per orientar l’ingrés cap a un sector o un altre. Aquí ens planteja dos models, el d’Europa i el d’Estats Units. Aquest últim s’adapta millor al model d’economia flexible que regeix el món laboral actual. Tal com afirma Sennet en el seu llibre, La corrosión del carácter, avui en dia és important rebre una formació professional contínua que s’adapti als canvis que les persones hauran d’enfrontar en el seu món laboral, ja que vivim en una economia flexible.

Com a conclusió al text, Carnoy afirma que com més vinculat estigui el sistema de FPFO a les actuals oportunitats de treball, majors seran les taxes de rendiment privat i social. Aquesta és feina del govern, que ha de posar a mans de les capes socials més desfavorides l’accés equitatiu a una educació i formació professional que propiciï en el seu moment l’igualtat en el món laboral.