Education at a glance

OECD. 2007. Education at a glance. Summary in Spanish. OECD Indicators. OECD publications

Actualment, es considera molt important dur a terme una valoració de la pràctica educativa dels diferents països. És per això que els països que formen part de la OECD han creat un marc d’anàlisi comú i objectiu. El sistema educatiu dels diferents països s’avalua des de diferents angles i tenint en compte diferents indicadors.

L’objectiu d’aquests estudis és comparar diferents països, i destriar les característiques que fan que un país obtingui millors resultats que altres. Finlàndia sembla ser el model a seguir pel que fa al sistema educatiu, i per això sembla que al govern català últimament li interessa “copiar” el sistema educatiu finlandès. Actualment, s’estan fent propostes de noves lleis que pretenen incloure mesures establertes allí. Però quines són les característiques que fa que en un país els resultats siguin tan positius i en un altre no? Anem en la direcció correcta? Aquest és un dels punts més debatuts últimament.

Tots coneixem l’informe PISA, la metodologia i criteri avaluador del qual deixa molt marge pel dubte. També tenim els informes TMSS i PIRLS, que, com el PISA, es centren en el rendiment escolar.

Contràriament, l’informe Education at a Glance és més ampli. Té en compte diferents elements a part del rendiment acadèmic, com la despesa que es fa en educació, tan pública com privada; la participació i rendiment escolar; la formació permanent i les condicions del professorat i l’alumnat. Es du a terme anualment i conté dades sobre els sistemes educatius dels països de la OCDE i altres països associats. La publicació Panorama de la educación, és el recull anual de l’estudi de Education at a Glance.

En l’estudi de l’any 2007, s’analitza especialment l’efecte que causaria al mercat laboral el fet d’ampliar l’educació terciària. Les dades de l’estudi demostren que, contrari al que podríem pensar, tot i que el nombre de titulats universitaris ha crescut d’una forma considerable durant els últims anys, això no ha causat una “inflació” del valor de la formació. És a dir, de moment el mercat laboral pot absorbir els titulats universitaris. I el que també es conclou en l’anàlisi és que les taxes d’ocupació i els ingressos dels individus augmenten proporcionalment al seu nivell de formació.

Pel que fa a l’educació secundària, els estudis demostren que la majoria dels països de la OECD ha augmentat el nombre d’adults amb un títol secundari. Un nombre més alt de joves finalitza amb èxit els estudis secundaris. A més, les diferències de gènere han disminuït en els últims anys, quan s’ha establert un equilibri entre el nombre de dones i homes amb estudis secundaris finalitzats.

Pel que a les expectatives que els joves cursant estudis secundaris tenen sobre el seu futur, aquestes varien molt segons el país i també segons variables com el gènere, el rendiment individual, l’origen socioeconòmic i l’estatus d’immigrant. Els estudiants amb un origen socioeconòmic més baix tenen menys possibilitats de concloure l’educació terciària que els d’origen socioeconòmics més alts.

Precisament el tema de la immigració és un dels principals punts d’anàlisi de l’estudi, degut a l’alt flux d’immigració que s’ha rebut a Europa en els últims anys. Un dels reptes de l’educació és absorbir aquesta immigració de forma adequada i un dels objectius de Education at a Glance és valorar l’èxit escolar dels estudiants immigrants.

Una conclusió que extrec de l'article és el fet que el principi de correspondència es manté a la majoria de països de la OECD. És a dir, un fill de família obrera o d’immigrants és poc probable que participi en l’educació superior. Per tant, el sistema educatiu segueix reproduint les desigualtats socials en la majoria de països. Un dels reptes en matèria d’educació és garantir l’accés a l’educació superior de les famílies de nivell econòmic inferior, per tal d’assegurar la igualtat d’oportunitats. Però sembla que encara queda un llarg camí per recórrer.

En els països de la OECD, sembla que en els últims anys s’ha estès la consciència de la necessitat d’invertir en educació per tal d’afavorir el nivell de desenvolupament del país. És per això que la despesa pública destinada a l’ensenyament ha augmentat. Sembla, no obstant, que en alguns casos una menor despesa en educació no té com a conseqüència un menor rendiment.

Per altra banda, sembla que en últims anys ha augmentat la inversió privada.

Pel que fa a les despeses de matrícula, es tracta d’una quantitat que varia molt segons el país. A les escoles, és molt variable la inversió que es fa en els sous del mestres en els diferents països, així com la ràtio d’alumnes per aula.

Un aspecte que es té en compte és la formació contínua, que està en alça. Les persones es segueixen formant al llarg de la vida, tal com demostra l’estudi. Això ho relaciono amb la descripció del món laboral actual que Sennet ens fa en el seu llibre La corrosión del carácter, segons la qual aquest es caracteritza per la flexibilitat i poca seguretat dels llocs de treball. Això porta a una forta competència entre els individus i a una necessitat de reciclar-se contínuament per tal de complir amb les noves expectatives. Per aquest motiu es valora la formació contínua, que es considera una inversió que comportarà un benefici en el futur, encara que sigui a llarg termini.

El finançament del sistema educatiu. Desenvolupament i llibertat

Calero, J; 2004: El finançament del sistema educatiu, a Bonal; Essomba i Ferrer. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterranea, pp. 249-268.

Sen A; 2000: Desarrollo y libertad. Barcelona, Editorial Planeta, pp. 338-356.

L’article de Calero és un estudi del finançament del sistema educatiu català, en comparació al finançament a la resta de l’Estat i a altres països.

El primer que s’observa és el descens del pressupost destinat a educació que ha tingut lloc durant els últims anys, tant a Catalunya com a Espanya. S’observa aquí la gran diferència amb els països escandinaus, on la despesa pública en educació dobla la d’Espanya.

Atenent el cas particular de Catalunya, observem que la inversió en educació és molt més baixa que la que té lloc a la resta d’Espanya. Això és una de les conseqüències de la mala gestió que es va fer en el moment de la descentralitzar territorialment el finançament de l’educació. Durant la dècada dels 90 les comunitats autònomes van passar tenir les competències educatives que fins llavors tenia l’Estat. Però algunes comunitats autònomes, com Catalunya, no han comptat amb un finançament específic per tirar endavant els canvis legislatius observats en les lleis d’educació de l’època. I l’esforç financer que han hagut de dur a terme és significatiu.

Això es tradueix en un descontent general a Catalunya, on la despesa que cada família ha de dur a terme en educació és molt important, i dobla la mitjana estatal.

A més, el sistema educatiu català també presenta mancances financeres en el sistema de beques, llibres de text i educació infantil.

Calero ofereix com a solució els contractes-programa, on l’administració i els centres educatius negociarien uns objectius a complir, que serien vinculats al finançament públic.

Al seu article, Sen es centra en la llibertat i responsabilitat individual lligada al desenvolupament de la societat. La teoria de Sen deriva de les primeres teories del capital humà, però ell dóna un pas més.

Les primeres teories del capital humà, desenvolupades per Schultz i Becker, ja feien referència a la llibertat dels individus. Becker afirmava que cada individu està disposat en invertir en educació si sap que el benefici que n’obtindrà serà superior a la inversió. Per tant, aquesta és una decisió presa lliurement per l’individu. Les teories del capital humà d’aquests autors, per tant, es basen en l’individualisme, en el fet que cada persona mira pel seu propi interès. Aquesta concepció es pot relacionar amb la idea que té Sen de la llibertat i responsabilitat que té cadascú.

Sen porta més enllà el concepte de capital humà. Considera que les teories del capital humà són racionalistes i en certa manera materialistes, ja que tradueixen la inversió en educació únicament en la producció d’un país. Sen hi troba a faltar humanisme. És per això que ens parla de les capacitats humanes com a expressió de la llibertat de les persones. I aquesta llibertat és un indicatiu del grau de desenvolupament humà. Això em recorda el pas que s’ha fet per valorar el desenvolupament d’un país no únicament en creixement econòmic, sinó també en desenvolupament humà.

Cert és que l’educació contribueix a l’expansió econòmica d’un país, però això no és més que un punt de vista dels seus nombrosos beneficis. Sense centrar-se en la producció, les teories de les capacitats humanes observen els beneficis que aporta l’educació a la llibertat, benestar i creixement social de les persones. El creixement econòmic és només una conseqüència indirecta. Tornant enrere, Smith ja confiava en l’educació com a garantia d’un desenvolupament humà.

Així, la teoria de les capacitats humanes es centra en la persona com a fi de qualsevol procés educatiu, i no com a mitjà d’un procés productiu.

Les idees de Sen es poden plantejar des del punt de vista del neoliberalisme. El neoliberalisme aposta pel no intervencionisme del govern en el mercat. Aquest és el model que hi ha als EEUU, on la lliure elecció de les persones és sinònim de llibertat. Però en la meva opinió, aquest no és el tipus de llibertat que Sen defensa, ja que l’intervencionisme del govern no hauria d’estar renyida amb la llibertat de les persones. Això ho dic en el sentit que el govern ha de garantir la igualtat d’oportunitats i d’accés als recursos dels ciutadans d’un país, i això només es pot fer amb un estable i ferm sistema de recursos i serveis públics ben estructurat. Malauradament, aquest no és el cas de molts països, on la desigualtat entre les diferents capes de la societat és significativa. I en EEUU tenim la prova que el no intervencionisme del govern no és la solució als problemes, sinó que només agreugen la situació, fent que les desigualtats entre els diferents grups de persones s’accentuïn. EEUU no és sinó la materialització de les creences neoliberals de Hayek i Nozick.

Sen es refereix a llibertat individual com a possibilitat dels individus d’encarregar-se del propi benestar, d’escollir entre diverses opcions. Per tant, el govern ha de garantir la igualtat d’oportunitats: tots els ciutadans haurien de tenir la mateixa capacitat d’elecció i decisió.

Eficiència i equitat en la formació professional i les polítiques de formació per l'ocupació

Carnoy, 1996: Eficiencia y equidad en la formación profesional y en las políticas de formación para la ocupación, a Oroval, Economía de la Educación. Barcelona, Ariel, pp 133-160.

Relació amb la lectura de Sennet, 1998, La corrosión del caràcter. Barcelona, Anagrama.

En la lectura de Carnoy, se'ns introdueix a la formació professional i les polítiques de formació per l’ocupació (que s'anomenen FPFO). Carnoy afirma que l’accés a aquest tipus de formació determina la productivitat i la distribució de la riquesa i els ingressos d’un país. L’ensenyament professional està distribuït de forma desigual entre els diferents grups socials.

Gran part d’aquesta desigualtat es dóna per la incongruència entre els sistemes de FPFO i les necessitats reals de l’economia un país. Molts sistemes de formació professional es segueixen basant en les necessitats d’un sistema industrial i tradicional, quan actualment l’economia ha canviat radicalment, trobant-nos en la societat de la informació. El primer pas que ha de dur a terme la política d’un país per fomentar l’equitat és adaptar els sistemes de formació professional al mercat de treball.

Carnoy ens exposa a continuació dues definicions de la formació professional i ocupacional. Una és la tradicional i l’altra la proposada per Foster. Foster considera tota formació com a professional, ja que l’educació influeix en el futur laboral de la persona.

El següent apartat es centra en la mesura dels efectes de l’ensenyament i la formació professional sobre l’equitat. En aquesta mesura es tenen en compte diferents factors: la legitimitat política; la distribució de l’ingrés i el creixement econòmic; i els trams d’edat. Per dur a terme aquesta mesura de forma legítima, és important dividir les persones en diferents grups, segons les desigualtats existents entre aquests grups en la pròpia societat.

Això porta Carnoy a definir el valor que té la formació professional i ocupacional, a partir de dues perspectives: una que analitza la igualtat d’oportunitats (l’ingrés que fa el govern en FPFO) i l’altra la igualtat dels resultats (els beneficis a nivell personal i social en els que reverteixen els diferents ingressos). El sector públic segueix la creença nascuda de les teories del capital humà, que l’ingrés en formació (en capital humà) ocasionarà beneficis pel que fa a la productivitat a llarg termini. Així, l’efectivitat d’un tipus de formació es calcula per la probabilitat de col·locació en un lloc de treball, les característiques del treball i la seva relació amb la formació rebuda.

Aquest ingrés dut a terme pel sector públic difereix molt segons el país, i en molts casos s’intenta derivar la despesa al sector empresarial privat, que, al seu torn, ho deriva al treballador. Aquí és on Becker distingeix entre la formació “general” i “l’específica” La formació general beneficia el treballador, ja que la pot utilitzar al llarg de la seva vida laboral i traslladar-la a altres empreses, i per tant el treballador l’ha de costejar. La formació específica és concreta pel lloc de treball que s’ocupa en aquella empresa, i per tant aquesta la costeja.

Els costos i beneficis de les estratègies en favor de l’equitat és el següent punt d’anàlisi del text. Aquí ens centrem en l’avaluació del benefici de les inversions en FPFO. Aquesta avaluació es basa en el càlcul de la taxa de rendiment privada (de cada persona) i social (del conjunt de la societat d’un país). D’aquesta manera, el cost d’oportunitat que ha dut a terme el sector públic, s’expressa en corbes d’ingressos relatives a l’edat, nivell i tipus de formació, a partir dels quals s’estableixen comparacions en relació als beneficis provinents de cada tipus i nivell de FPFO. D’aquesta manera s’enfoca la repercussió que té l’ensenyament i la formació professional en l’equitat i benestar d’un país.

Carnoy exposa en el següent apartat de quina manera han de gastar els països en FPFO. Afirma que s’ha de considerar les necessitats del mercat laboral per orientar l’ingrés cap a un sector o un altre. Aquí ens planteja dos models, el d’Europa i el d’Estats Units. Aquest últim s’adapta millor al model d’economia flexible que regeix el món laboral actual. Tal com afirma Sennet en el seu llibre, La corrosión del carácter, avui en dia és important rebre una formació professional contínua que s’adapti als canvis que les persones hauran d’enfrontar en el seu món laboral, ja que vivim en una economia flexible.

Com a conclusió al text, Carnoy afirma que com més vinculat estigui el sistema de FPFO a les actuals oportunitats de treball, majors seran les taxes de rendiment privat i social. Aquesta és feina del govern, que ha de posar a mans de les capes socials més desfavorides l’accés equitatiu a una educació i formació professional que propiciï en el seu moment l’igualtat en el món laboral.

N'hi ha prou amb educació?

Levin i Kelley, 1996: ¿Basta sólo con educación? a Oroval. Economía de la educación. Barcelona, Ariel, pp 183-208.

Relació amb la lectura de Sennet, 1998, La corrosión del caràcter. Barcelona, Anagrama.

Els autors del text exposen una de les teories actuals en l’economia de l’educació. La idea present en tot el text és la sobreestimació que s’ha donat a l’educació com a estimuladora de l’economia i producció d’un país. Segons els autors, una millor producció d’un país no ve garantida per majors nivells acadèmics, i ho demostren amb clars exemples. Afirmen que és necessari que es doni una sèrie de condicions complementàries, sense les quals l’educació no pot oferir els resultats que les gestions polítiques i educatives esperen.

En la meva opinió, és un tema polèmic, ja que plantejat d’una manera més profunda, qüestiona el valor de l’educació, un valor que fins ara semblava inqüestionable. Molts estarem d’acord que una millor educació és garantia d’una productivitat més eficaç i de qualitat. A nivell més personal, sempre ens han convençut que l’educació i els estudis ens conduiran a un futur més productiu. És la coneguda inversió en “capital humà”, nascut de Marx. Però el que el text ens planteja és com en alguns casos aquesta inversió que es fa en educació no reverteix en beneficis, a no ser que es donin una sèrie de condicions.

L’exemple que ens proposa és el cas dels EEUU, un país on els resultats acadèmics són especialment baixos, fet que sembla la causa del malestar econòmic. Els autors, contraris a les solucions que plantegen els polítics del país (com ara elevar el nivell d’exàmens i establir més hores i cursos d’ensenyament obligatori), afirmen que no s’ha demostrat que els resultats acadèmics guardin una estreta relació amb els ingressos o productivitat.

Afirmen que països més productius com el Japó funcionen molt bé a les empreses instal·lades als EEUU, amb mà d’obra americana. Això és perquè hi ha d’altres característiques dels treballadors a part dels seus resultats acadèmics que són importants a l’hora de predir la productivitat.

Això ho relaciono amb la lectura del llibre de Sennet, on s’afirma que en l’economia flexible actual la ètica del treball ha canviat, i que ara un treballador ha de tenir el que anomena “capacitats socials portàtils”: capacitat per treballar en equip, per escoltar i facilitar la tasca, per fer-se responsable de la producció; i ha de ser capaç de fer-ho en diferents equips i situacions, per tant ha d’estar obert al canvi. Moltes d’aquestes característiques no estan relacionades amb els resultats acadèmics.

Per tant, en paraules de Levin i Kelley, les mesures que pretenen imposar a EEUU són ingènues. El que s’ha seguir, segons ells, és l’exemple de les fàbriques japoneses instal·lades als EEUU, on el treball és tal com es planteja al llibre de Sennet: un treball en equip amb gran flexibilitat dels treballadors i un elevat grau de participació i responsabilitat dels empleats en el procés de producció. El poder del cap perd autoritat, ja que és l’equip de treball el que supervisa la producció.

Per tant, la productivitat en aquestes empreses dels EEUU no ve donada per un millor nivell educatiu, sinó per mesures relacionades amb la gestió i l’organització.

Comparteixo l’opinió dels autors que l’educació no pot ser un procés aïllat de la societat sinó que ha d’actuar conjuntament i en coherència amb d’altres mesures. Però és sabut que l’educació és un factor molt decisiu a l’hora de predir la productivitat futura. Un factor que s’ha de tenir en compte junt amb d’altres. Els autors critiquen el fet que sovint aquests factors se’ns escapen de les mans, en no ser inclosos a les estadístiques. Per tant, opino que s’ha de donar més valor a altres elements que poden estar subestimats, però això no necessàriament es tradueix en una sobreestimació de l’educació. Simplement, la valoració de l’educació ha d’anar agafada de la mà d’altres factors, i no considerar-la un procés únic.

3r comentari

Comentari de les lectures:

- Smith, 2001: La riqueza de les naciones. Madrid, Alianza; pàg. 152-157.

-Blaug, M, 1996: ¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación? Barcelona, Airel Educación.

Relació amb el llibre:

-Sennet, 1998, La corrosión del caràcter. Barcelona, Anagrama.

Smith, en la seva obra, ens informa sobre les desigualtats que deriven de la naturalesa mateixa dels treballs. És a dir, els llocs de treball ja porten implícites unes desigualtats, i per tant, les desigualtats entre les persones que els ocupen i els seus salaris.

Hi ha feines més senzilles i d’altres més complicades; n’hi ha que impliquen força física; n’hi ha que comporten una implicació fins i tot emocional. L’esforç d’una persona s’ha de veure compensat amb el salari, i aquesta és la raó de les diferències entre sous. Però, malauradament, aquesta compensació que hauria de ser justa, molts cops no ho és.

El salari també depèn del “preu” de l’aprenentatge del treball. Així, un treball pot ser senzill i barat d’aprendre o bé difícil i car. Aquí entra en joc el cost d’oportunitat que una persona està disposada a pagar. Sovint considerem com una inversió l’aprenentatge d’un ofici o professió. I d’aquí neix la diferenciació entre el treball qualificat i l’ordinari. Però la franja que separa l’un de l’altre sovint no és clara.

Un altre fet que influeix sobre el salari és el fet que l’ocupació sigui permanent, i per tant aporti més seguretat; o temporal, on s’ha de compensar la manca de garanties amb un sou més alt.

Blaug, per la seva banda, ens situa en el context actual de l’economia de l’educació. Parteix del 1960, quan l’economia de l’educació va començar a tenir una gran influència en les polítiques educatives.

Els economistes dels EEUU de la dècada dels 70 van ser els pioners a l’hora de considerar la funció socialitzadora de l’educació. Aquesta funció es basa en que en la societat capitalista l’escola és la reproductora del sistema econòmic capitalista. Eduquem els nens per a siguin ciutadans d’un país capitalista, i per a que treballin en un sistema capitalista.

Aquest sistema es basa en una societat dual composta per líders i per treballadors, on el mercat laboral és organitzat de forma jeràrquica. L’escola reprodueix aquest sistema per seguir fent-lo possible en el futur. I la forma més eficaç de reproduir un sistema és modelar la personalitat dels alumnes per a que s’adaptin al món laboral. En el mercat laboral, coexisteixen dues categories de persones: els que tenen un alt nivell educatiu, que per general jugaran el paper de líders; i els que tenen un baix nivell educatiu, que seran els treballadors, situats a la base de la piràmide jeràrquica. Així, l’escola casa amb el mercat laboral capitalista, ja que es regeix pel mateix sistema de divisió social.

Però de fet, aquest és el paper que té l’escola en totes les societats, i no només en la capitalista: el de legitimar les normes que regeixen aquella societat.

La mateixa escola selecciona i condiciona, basant-se en l’anomenada “hipòtesi de la selecció”. Aquesta hipòtesi té com a conseqüència que els propis empresaris seleccionin el seu personal d’acord al seu nivell educatiu. I això porta a la “discriminació estadística”, al fet que els credencials acadèmics siguin el més valorable a l’hora d’obtenir un treball, sense saber del cert quina validesa real i nivell de producció tindrà el treballador en l’empresa.

Aquest sistema de discriminació estadística està lligat al fet que els treballadors amb estudis segueixin guanyant més al llarg de la seva vida laboral que els que no tenen estudis, encara que aquests últims siguin més productius. Això passa ja que moltes empreses funcionen d’acord al sistema de mercat laboral intern, que garanteix la promoció dels treballadors. I aquesta promoció està supeditada a la formació i educació dels treballadors.

Per tant, això ens reafirma el fet que hi ha una forta relació entre el nivell educatiu i el salari que es percep.

Blaug, a continuació, ens dóna pas a la descripció del que ell anomena “contracte laboral incomplet”, en el sentit que en els contractes laborals no s’especifiquen l’intensitat i la qualitat del treball. Per això, els empresaris intenten controlar aquesta dimensió per mitjà de les promocions o els acomiadaments. Aquest poder dels empresaris sobre la producció dels treballadors s’intenta frenar per part dels sindicats. El empresaris contraresten aquesta pressió per mitjà de la norma ben sabuda de “divideix i guanyaràs”. I d’aquí neix la segmentació del mercat laboral.

Relaciono aquestes lectures, amb el llibre de Sennet, La corrosión del carácter. En el capítol 2, l’autor planteja el punt de vista d’Adam Smith a La riquesa de les nacions, i de que el mercat lliure exigiria treballs més especialitzats i, per tant, més divisió del treball. Aquesta divisió augmentaria la producció, però no el progrés moral dels treballadors. Això es va fer patent en el fenomen del “fordisme” de finals del XVIII, que va ser portat als extrems del control del temps i el treball dels empleats en desenvolupar-se el sistema de Taylor.

La universitat, fàbrica d'aturats?

Comentari de la segona lectura, Miguel i Martín Moreno (1979): Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados Universitarios en España y sus perspectivas de empleo. Barcelona: Vicens Vives. P. 1-27.

Relació amb la lectura del llibre: Richard Sennet (1998): La corrosión del carácter. Barcelona: Anagrama.

La lectura explicita la situació dels anys 70 dels professionals amb estudis universitaris. Les dades que ens mostra parteixen de la crisi econòmica de l’any 1973, que no va frenar el nombre de matriculacions universitàries, sinó que més aviat les va accelerar. Això queda clar en l’informe de Rumemberg dels anys 90. L’atur, no obstant, es va estendre a tots els àmbits de la societat: a les persones amb estudis superiors i a les que no en tenien.

Els autors tenen molt en compte, a l’hora de definir aquest “boom” universitari, el factor del gènere. El creixement del nombre de dones en els estudis universitaris ha provocat l’augment d’atur en el sector femení amb titulació universitària. Relaciono amb el factor de gènere un punt tractat a classe sobre el Principi de correspondència, que aquí es trasllada a l’àmbit femení. Els autors afirmen que els estudis de la mare són un factor decisiu en l’origen de la vocació dels fills.

A continuació, els autors suggereixen una sèrie de mesures per solucionar l’atur estès entre els joves amb titulació universitària. Aquestes mesures, no obstant, han de tenir lloc en un marc de reestructuració de la globalitat del sistema capitalista, per tant necessitem noves opcions polítiques, administratives i fiscals a l’Estat.

Aquestes mesures es concreten en tres tipus d’accions: la reorganització de l’ensenyament universitari; la modificació de la demana; i l’acció sobre la opinió pública.

Cal reorganitzar l’ensenyament universitari amb les següents accions: prioritzar carreres més curtes i pràctiques; establir un sistema de selecció (d’aquí la Selectivitat); capacitar les universitats per a una autonomia a l’hora de planificar; pujar el preu de matriculació a les carreres, que vindrà lligada a una reestructuració del sistema de beques; reformar el COU; i millorar la formació del professorat.

Pel que fa a la modificació de la demanda del món laboral, proposen les següents mesures: per frenar l’atur de certes carreres, cal incloure al Batxillerat la obligatorietat de les assignatures de Ciències Socials i Humanes. És necessari reformar el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Altres mesures és propiciar la jubilació per permetre l’entrada a professionals joves, i donar incentius a les empreses que els contractin.

Finalment, per tal que les mesures casin amb la societat, cal dur a terme una forta acció sobre la opinió pública. La societat ha de ser conscient de la situació en que es troben molts titulats universitaris, que o bé estan a l’atur o bé sobre-educats.

Relacionat amb això, i a on es veu molt clara la estructura de la societat actual, és a la lectura que estic fent de Richard Sennet, La corrosión del caràcter. Sennet afirma que el més característic de la societat actual, que ell anomena neocapitalista, és la flexibilitat del món laboral. Aquesta flexibilitat es tradueix en incertesa i risc a nivell dels treballadors. I la poca capacitat d’elecció que els professionals tenen sobre el seu futur.

L’autor no enfoca el canvi com a positiu, sinó com a anar a la deriva, sense uns objectius i camí clars. Ell ho defineix com una falta de relat (que ve a ser una línia conductora de la nostra vida laboral, que ens permet elaborar la nostra identitat i conducta).

Personalment, crec que cal trobar un equilibri entre el canvi com a factor positiu del nostre futur laboral; la seguretat que ens ha de proporcionar una bona organització del sistema tan educatiu, com fiscal i polític. Crec firmament que calen algunes de les mesures que proposen Miguel i Martín Moreno (amb d’altres no hi acabo d’estar d’acord). Com també crec que tot projecte és utòpic sense una bona estructura que la subjecti.

---

De l'era industrial a l'era de la informació

Castells, L’era de la informació: economia, societat i cultura.

El text de Castells ens vol donar una visió realista del pas de la societat industrial a la societat de la informació. També ens obre una nova mirada a l’economia actual, que defineix com global. Aquesta economia global ha estat facilitada per l’accés a Internet que té tothom, i que per tant afavoreix les relacions interpersonals i entre les empreses.

Les relacions entre el capital i el treball han canviat al llarg dels anys, i lluny som d’aquella societat industrial d’abans de l’any 1973, en la que l’atur no existia. El 1973 va marcar l’entrada a la societat fragmentada, amb un elevat grau d’atur i desigualtat social. I el pas a la societat de la informació que va tenir lloc a partir del 1995 ha seguit significant un deteriorament de les condicions de vida i de treball.

Contrari al que creuríem, el creixent ús de les noves tecnologies no ha estat el causant directe de l’augment de l’atur. Les noves tecnologies han ofert nous llocs de treball, feines diferents i diversificades.
Segons algunes opinions governamentals dels països occidentals més rics la causa directa d’aquest deteriorament de les condicions de vida i de treball és una mala formació de la mà d’obra. Personalment considero contradictori amb aquesta afirmació el poc valor que es dona en alguns països, com EEUU, a l’educació. Ja que una preparació més alta no assegura millor salari. I en la meva opinió, a Europa passa el mateix. Penso que hauríem de ser conseqüents i donar a l’educació el valor que té, si volem que aquesta doni valor al treball.

En la segona lectura, Castells ens introdueix en un nou terme: la societat xarxa. Tal com les empreses ja funcionen a través de la xarxa (Internet), la societat en si mateixa i en totes les seves vessants, ja s’estructura en xarxes. Aquestes tenen molt poder, i de fet m’agrada molt una expressió que usa Castells: el poder dels fluxos té prioritat sobre els fluxos de poder, que jo associo a la frase la unió fa la força.
El que és atractiu i característic d’aquestes xarxes que formen la nostra societat és el fet que són obertes i flexibles. El punt negatiu, en la meva opinió, és que només uns quants segueixen tenint el poder. Tot i que l’accés a la informació és obert a tothom, són els qui la saben seleccionar els que la controlen. Per tant, la desigualtat segueix existint en la societat xarxa i de la informació.

En la meva opinió ens seguim movent en una societat de opressors i oprimits (afirmació que ens recordarà al marxisme). Potser actualment no ens queda tan clar qui són els capitalistes (opressors) en la nova societat xarxa. Segons Castells, hi ha una xarxa de capital global i integrada. El qui sap controlar i gestionar aquesta xarxa és el qui té la clau.