El finançament del sistema educatiu. Desenvolupament i llibertat

Calero, J; 2004: El finançament del sistema educatiu, a Bonal; Essomba i Ferrer. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterranea, pp. 249-268.

Sen A; 2000: Desarrollo y libertad. Barcelona, Editorial Planeta, pp. 338-356.

L’article de Calero és un estudi del finançament del sistema educatiu català, en comparació al finançament a la resta de l’Estat i a altres països.

El primer que s’observa és el descens del pressupost destinat a educació que ha tingut lloc durant els últims anys, tant a Catalunya com a Espanya. S’observa aquí la gran diferència amb els països escandinaus, on la despesa pública en educació dobla la d’Espanya.

Atenent el cas particular de Catalunya, observem que la inversió en educació és molt més baixa que la que té lloc a la resta d’Espanya. Això és una de les conseqüències de la mala gestió que es va fer en el moment de la descentralitzar territorialment el finançament de l’educació. Durant la dècada dels 90 les comunitats autònomes van passar tenir les competències educatives que fins llavors tenia l’Estat. Però algunes comunitats autònomes, com Catalunya, no han comptat amb un finançament específic per tirar endavant els canvis legislatius observats en les lleis d’educació de l’època. I l’esforç financer que han hagut de dur a terme és significatiu.

Això es tradueix en un descontent general a Catalunya, on la despesa que cada família ha de dur a terme en educació és molt important, i dobla la mitjana estatal.

A més, el sistema educatiu català també presenta mancances financeres en el sistema de beques, llibres de text i educació infantil.

Calero ofereix com a solució els contractes-programa, on l’administració i els centres educatius negociarien uns objectius a complir, que serien vinculats al finançament públic.

Al seu article, Sen es centra en la llibertat i responsabilitat individual lligada al desenvolupament de la societat. La teoria de Sen deriva de les primeres teories del capital humà, però ell dóna un pas més.

Les primeres teories del capital humà, desenvolupades per Schultz i Becker, ja feien referència a la llibertat dels individus. Becker afirmava que cada individu està disposat en invertir en educació si sap que el benefici que n’obtindrà serà superior a la inversió. Per tant, aquesta és una decisió presa lliurement per l’individu. Les teories del capital humà d’aquests autors, per tant, es basen en l’individualisme, en el fet que cada persona mira pel seu propi interès. Aquesta concepció es pot relacionar amb la idea que té Sen de la llibertat i responsabilitat que té cadascú.

Sen porta més enllà el concepte de capital humà. Considera que les teories del capital humà són racionalistes i en certa manera materialistes, ja que tradueixen la inversió en educació únicament en la producció d’un país. Sen hi troba a faltar humanisme. És per això que ens parla de les capacitats humanes com a expressió de la llibertat de les persones. I aquesta llibertat és un indicatiu del grau de desenvolupament humà. Això em recorda el pas que s’ha fet per valorar el desenvolupament d’un país no únicament en creixement econòmic, sinó també en desenvolupament humà.

Cert és que l’educació contribueix a l’expansió econòmica d’un país, però això no és més que un punt de vista dels seus nombrosos beneficis. Sense centrar-se en la producció, les teories de les capacitats humanes observen els beneficis que aporta l’educació a la llibertat, benestar i creixement social de les persones. El creixement econòmic és només una conseqüència indirecta. Tornant enrere, Smith ja confiava en l’educació com a garantia d’un desenvolupament humà.

Així, la teoria de les capacitats humanes es centra en la persona com a fi de qualsevol procés educatiu, i no com a mitjà d’un procés productiu.

Les idees de Sen es poden plantejar des del punt de vista del neoliberalisme. El neoliberalisme aposta pel no intervencionisme del govern en el mercat. Aquest és el model que hi ha als EEUU, on la lliure elecció de les persones és sinònim de llibertat. Però en la meva opinió, aquest no és el tipus de llibertat que Sen defensa, ja que l’intervencionisme del govern no hauria d’estar renyida amb la llibertat de les persones. Això ho dic en el sentit que el govern ha de garantir la igualtat d’oportunitats i d’accés als recursos dels ciutadans d’un país, i això només es pot fer amb un estable i ferm sistema de recursos i serveis públics ben estructurat. Malauradament, aquest no és el cas de molts països, on la desigualtat entre les diferents capes de la societat és significativa. I en EEUU tenim la prova que el no intervencionisme del govern no és la solució als problemes, sinó que només agreugen la situació, fent que les desigualtats entre els diferents grups de persones s’accentuïn. EEUU no és sinó la materialització de les creences neoliberals de Hayek i Nozick.

Sen es refereix a llibertat individual com a possibilitat dels individus d’encarregar-se del propi benestar, d’escollir entre diverses opcions. Per tant, el govern ha de garantir la igualtat d’oportunitats: tots els ciutadans haurien de tenir la mateixa capacitat d’elecció i decisió.